dimarts, 24 de gener de 2017

TULA SPRINGS de JAMES WILCOX

    Serà veritat que la principal aspiració humana acaba consistint en el just equilibri entre estimar i ser estimat? Si és així, els protagonistes de Tula Springs són una colla de desequilibrats i, per tant, de fracassats, insatisfets, infeliços i amargats. Bé, no ens posem tan prosaics i anem a pams.
    Qui és James Wilcox, l'autor de la novel·la que ens ocupa? Doncs ni punyetera idea, si no fos perquè apareix en la inclassificable classificació del canon occidental de Harold Bloom. Com a bon mapa de ruta, la tria que fa Bloom permet descobrir noms i cognoms de gent que d'altra manera ens passaria desapercebuda. Més desapercebuda, encara, si l'editor decideix prescindir del títol Baptistas Modernos, l'obra llistada per Bloom, i substituir-lo pel de Tula Springs, més propi de mini-sèrie de televisió, amb l'excusa de fer-hi encabir un relat i un article del mateix autor. Sigui com sigui, ens arriba una excel·lent novel·la i amb un aval de prestigi.
    Tula Springs, paradisíac (?) paratge de l'Amèrica profunda, podria ser perfectament feu de l'oficina electoral de Donald Trump. Personatges que malviuen de feines precàries i mal pagades, que es passen més temps a l'atur que treballant, ex-convictes que volen ser actors de Hollywood, bufets d'advocats de mala mort que subsisteixen de petites reclamacions i, en general, homes i dones sense esperances ni ambicions. Tenir un cotxe, mantenir una casa, reunir-se per discutir passatges bíblics, aquestes són totes les aspiracions existencials d'aquests perdedors. Totes? Bé, no, hi ha una cosa que tots els habitants  de Tula Springs persegueixen i que, malauradament, per més que allarguen el braç, els hi queda a un pam sense arribar a assolir-la: la felicitat. I ja se sap que felicitat vol dir amor. El malestar vital d'una vida trista i neuròtica queda encarnat en el principal protagonista, Mr. Pickens, submergit en l'avorriment d'una feina vulgar, capaç només de despertar de la seva abúlia quan li diagnostiquen un càncer terminal. Aquesta notícia, afegida a l'arribada d'un germà ex-presidiari i combinada amb les expectatives  d'algunes de les dones del poble, en la frontera tots plegats de veure com se'ls hi passa l'arròs, desencadenarà una sèrie de malentesos que despertaran de la letargia una comunitat tancada i sense esperança i alliberaran els seus habitants de la desolació i de l'aïllament. Wilcox demostra la seva destresa dirigint la novel·la cap l'humor. Partint d'un plantejament farcit de patetisme tràgic, Tula Springs ens encamina a través de situacions equívoques cap un patetisme còmic, tan còmic que en algun moment apunta cap el vodevil. La gradació d'aquest desplaçament de la tragèdia cap a la comèdia és un exercici mestre de mesura i equilibri, sense que en cap moment sembli que Wilcox forci les situacions o desvirtuï el tarannà dels personatges. Potser és en el desencadenant final, en la conclusió de la novel·la, on Wilcox dóna un pas de rosca excessiu i el desenllaç se li escapa de les mans per excés de bonhomia, per massa tonatge de final feliç. Aquella lleugeresa que ens ha anat acompanyant i que sense adonar-nos-en ens ha anat deixant un somriure involuntari es converteix, per culpa d'una excessiva cura en aconseguir la quadratura del cercle, en un decebedor encaix de peces que, per la seva naturalesa, no haurien d'acabar acoblant-se mai.
    Malgrat aquest final, Tula Springs és una esplèndida i desenfadada novel·la de situacions, retrat d'una Amèrica trista i dessolada, la mateixa l'any de publicació de la novel·la el 1983 que la d'hores d'ara, però que avui en dia ha acabat renunciant a la possibilitat de l'amor posant les seves esperances de futur en mans d'un trepa maldestre.

    Tula Springs. James Wilcox. Traducció de Damià Alou. Editorial Contra, 2016. 319 pàgines. 20,90 €

    Esteve [24 de gener de 2017]


dissabte, 22 d’octubre de 2016

FAS 6 ANYS? TRIA UN LLIBRE


Has fet o faràs 6 anys durant aquest 2016? 

Doncs rebràs a casa una targeta que et convidarà a anar a la llibreria que vulguis, per exemple La Llar del Llibre, i allà bescanviar aquesta targeta pel llibre que més t'agradi, per un import de fins a 13 euros.

D'aquesta manera podràs començar a crear la teva pròpia biblioteca personal!

Tenim un munt de llibres genials per a tu. T'esperem!!


dilluns, 17 d’octubre de 2016

LA SETENA FUNCIÓ DEL LLENGUATGE de LAURENT BINET/ LA SÉPTIMA FUNCIÓN DEL LENGUAJE de LAURENT BINET

    Quina llàstima! La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet és una novel·la exemplar sense cap mena de dubte. Exemplar perquè ocuparia un lloc destacat si un dia es fes una classificació de novel·les en que l'autor desaprofita de forma clamorosa els mitjans que té al seu abast. Poques vegades un escriptor que ha demostrat un estat de forma sublim en la seva anterior novel·la, com va ser el cas de Laurent Binet en l'aclamada Hhhh, un prodigi de ritme narratiu en que s'equilibraven de manera magistral el coneixement d'un episodi històric amb l'habilitat per plasmar-lo en clau novel·lesca, ha ensopegat sense atenuants en la seva següent novel·la per un excés d'ambició desmesurada com és el cas que ens ocupa. Potser es podria esmentar un paral·lelisme amb El Pèndol de Foucault d'Umberto Eco, un desgavell que vessava coneixements per tots cantons i que, malgrat aquest potencial, es convertia en una extravagància incomprensible i supèrflua. Demostració ambdós casos de que, com el cor i la raó, la novel·la té uns motius que l'ntel·lectualisme no entén.
    I això que el punt de partida és d'allò més engrescador. Roland Barthes, un dels semiòlegs més importants del segle XX, va morir atropellat a Paris tot just quan sortia d'un dinar amb el candidat a la presidència de la República Francesa, François Miterrand. Aquest fet històric serveix a Binet per desplegar tot l'arsenal de French Theory, és a dir, de teories postestructuralistes, de deconstrucció, de Derrida, de Foucault, de Kristeva, de Sollers i demés animals filosòfics francesos que van donar un tomb a la filosofia, escindint-la en dos grups antagònics, analítics i continentals. Suposadament, Barthes estava en possessió de la setena funció del llenguatge, una funció que havia esbossat el lingüista Roman Jakobson i que, pretesament, serviria per dominar l'art de l'argumentació i la retòrica i permetria un polític derrotar els seus adversaris en qualsevol debat. El complot està servit en forma de conspiració i Binet afina la ploma per apuntar cap a la novel·la de gènere, cap el polar, el policíac d'arrel francesa, amb dos herois: el comissari Bayard, assignat al cas, i Simon Herzog, un professor universitari que coneix els entrellats de la semiologia. I a partir d'aquí, le deluge, que diuen els francesos. Perquè tot plegat és un despropòsit que porta el lector a fer-s'hi mal. Un farciment innecessari de citacions filosòfiques, on els personatges parlen com si estiguessin recitant una tesi doctoral, on els estereotips arriben a ofendre la ignorància del lector (no la intel·ligència, perquè per ofendre aquesta caldria que Binet fes un esforç per fer-se entendre). Foucault parlant de biopoder mentre deixa que li mamin uns proxenetes, Kristeva com agent estrangera sotmesa a la loqualicitat  i les barrabassades de Philip Sollers, Derrida i Searle enfrontats com dos púgils de barriada, lògies ocultes, sacrificis rituals, dos agents búlgars que inevitablement recorden els Dupont de Tintín, i una astracanada final amb màfia napolitana per acabar-ho d'amanir.  Vaja, que acabes no tenint més remei que petar-te de riure per impotència. I jo diria que això no és bo ni desitjable. Sorprèn que Binet no s'hagi adonat del mal que li fa tot plegat a la novel·la, a no ser que hagi practicat allò de l'escriptura automàtica i ni s'hagi molestat en revisar el text un cop li van passar els efectes dels psicotròpics. En definitiva, que qui vulgui saber alguna cosa sobre French Theory, que furgui a la secció de filosofia, que qui vulgui una novel·la policíaca, que remeni a la secció de novel·la negra, que qui vulgui una novel·la intel·lectual, que llegeixi Proust, Joyce o Mann. La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet només pot endreçar-se a la secció de boutades, de despropòsits. I és tan estranya la seva naturalesa, que potser fins i tot pot arribar a inaugurar un gènere literari: el de l'esperpent intel·lectual.

La Setena Funció del Llenguatge, de Laurent Binet. Traducció de Josep Alemany. Edicions 1984, 476 pàgines,  21 €.
La Séptima Función del Lenguaje, de Laurent Binet. Traducción de Adolfo García Ortega. Editorial Seix Barral, 448 pàginas. 21 €.

dissabte, 24 de setembre de 2016

EL SOROLL DEL TEMPS de JULIAN BARNES/ EL RUIDO DEL TIEMPO de JULIAN BARNES

El soroll del temps
    El 26 de gener de 1936 es representa al Bolxoi l'òpera de Xostakóvitx Lady Macbeth de Mtsensk amb la presència a la llotja governamental dels principals representants del poder soviètic, Molotov, Mikoian, Jdànov i, per damunt de tots, el mateix Stalin. Xostakóvitx hi assisteix des de la llotja del director i comprova amb creixent malestar que la representació no gira rodona. El director i l'orquestra es mostren nerviosos, la percussió i els metalls ensordeixen bona part de l'òpera i els pitjors temors prenen forma quan al principi del quart acte s'entreveu que la llotja governamental està buida de dignataris. El dia següent, el Pravda, el diari oficial del règim, qualifica l'obra com un desgavell en comptes de música i la descriu com "apolítica i desconcertant" i l'acusa d'estimular "el gust corromput dels burgesos amb la seva música neuròtica i esvalotada". Això, en un país on tot, fins i tot l'art, s'ha d'avenir amb la idea de satisfer el gust del proletariat, on la música ha de servir el poble, significava a la pràctica una sentència de mort.

    Aquest moment és el punt d'inflexió que aprofita Julian Barnes per elaborar un retrat polièdric de Dmitri Xostakòvitx, un dels principals compositors de l'era soviètica i potser la principal víctima del terror stalinista. Rakhmàninov abandona Rússia en començar la revolució el 1917, Stravinski era un cosmopolita que va defugir tornar al seu país i Prokòfiev va assumir l'stalinisme com una broma de mal gust que no tenia per què afectar la seva música. En canvi, Xostakòvitx, consumit per un caràcter neuròtic, histèric i introvertit, no sols va restar a l'Unió Soviètica, sinó que va haver de combatre la lluita interna que li suposava haver de fer música renunciant als seus principis en favor de les directrius estètiques del règim. La novel·la de Barnes no eludeix els aspectes més personals i biogràfics de Xostakòvitx, principalment aquells que serveixen per mostrar les seves debilitats i indecisions, com ara la seva relació matrimonial, un matrimoni precipitat i rocambolesc, amb un divorci rectificat al cap de sis setmanes, i amb amants entrant i sortint per ambdues bandes. Però, sobre tot, i aquí rau el seu mèrit, Barnes s'aventura en les profunditats psicològiques del personatge, en la contradicció que suposa que un compositor premiat sis vegades amb el principal guardó reservat als músics del règim, el Premi Stalin, visqués constantment amb l'ai al cor i amb l'espasa de Damocles a sobre. Dos moments revelen aquesta tensió latent: la por a la mort durant el dictat stalinista, simbolitzada en l'espera quotidiana, cigarreta en mà i amb la maleta feta als peus, davant la porta de l'ascensor de casa seva, resignat a l'arribada dels sicaris del règim que havien d'executar la seva detenció, i la por a la indignitat durant el mandat de Krushov, vivint sotmès a la manipulació d'un règim que l'obligava a fer d'altaveu de les excel·lències soviètiques i a justificar les seves renúncies personals. Si en el primer cas s'havia posat a prova el seu coratge, en el segon es posava a prova la seva covardia. Amb Stalin s'havia de sobreviure al terror; amb Krushov s'havia de sobreviure a la vergonya. Convençut del valor de l'honestedat artística i personal, no sols havia acceptat les crítiques a la seva obra, sinó que les havia aplaudides, arribant a renegar de tot allò que hagués pogut desagradar al règim. És aquesta humiliació, innegociable si volia salvar la vida, detestable si volia salvar l'honor, la que converteix Xostakòvitx en una víctima del poder soviètic i la que el porta a menysprear tots aquells intel·lectuals d'esquerres que s'omplien la boca cantant les virtuts de la modernització d'aquella nova Rússia sorgida de la revolució. Les víctimes no eren els exiliats, que havien pogut refer la seva vida. Les víctimes no eren, ni tan sols, els morts i assassinats, que havien tingut la sort de posar punt i final a les seves cuites. Les víctimes eren gent com ell, prou dèbils per rebel·lar-se i enfrontar-se al poder, massa rellevants per no ser manipulats i utilitzats.
    L'anècdota final que relata Barnes, verídica o no, il·lustra indiscutiblement quins eren els paràmetres que regien la vida de Xostakòvitx. Al bell mig de Rússia, enmig d'una guerra, rodejats de destrucció i desolació, tres homes treuen una ampolla i se serveixen tres nivells lleugerament diferents de vodka en tres gots. La cerimònia del brindis uneix els gots en un sol dring, i mentre dos d'ells només pensen en  el líquid benefactor, Xostakòvitx, el compositor, el músic, murmura: una tríada. La música. Sempre la música.

    Esteve [24 de setembre de 2016]

dimarts, 23 d’agost de 2016

CIUDAD EN LLAMAS de GARTH RISK HALLBERG

 Seria allà per 1987 quan va aparèixer una novel-la que, suposadament, s'erigia en la "gran novel-la sobre Nova York", no sols pel seu gruix, sinó, sobre tot, per la seva aspiració en retratar en tota la seva complexitat una ciutat tan gran com la capital putativa dels Estats Units. El pas del temps no ha fet desmerèixer l'empresa de Tom Wolfe amb La Foguera de les Vanitats, però sí que l'ha arraconat a la subsidiarietat en que habiten totes aquelles novel-les que, aspirants a la paternitat de l'emblema d'eternitat, acaben lluint una filiació lligada a un temps, un lloc i un moment, com a única credencial.  Aquella novel-la, amb totes les seves virtuts (que són moltes i es mantenen) i amb tota la seva ambició (que les sobrepassava i que el pas del temps ha demostrat excessiva), és avui en dia una bona novel-la sobre la Nova York dels anys 80, aquella ciutat farcida de "brokers" de renda alta i de marginalitat de suburbi, separats per una frontera insalvable, a no ser que la concatenació de lleugeres casualitats els posi en contacte i els marges descavalquin la supremacia, convertint els dies de vins i roses en una caiguda  a l'infern. 
    Ara ens arriba una versió ampliada i corregida d'aquella foguera amb la novel-la de Garth Risk Hallberg Ciudad En Llamas. I, curiosament, també el títol es fa ressò del foc purificador, potser perquè és difícil resistir-se a la imatge de putrefacció i corrupció de la gran Sodoma i Gomorra de la nostra època i al poder regenerador de les flames. Sigui com sigui, no és aquesta l'única semblança entre les dues novel-les. L'obra de Hallberg també enfronta el (gran) món i el (més gran) submón que presideixen la ciutat, també utilitza un periodista com a furgador de les misèries humanes i també fa caure les passarel-les que presumptament haurien d'unir els universos antagònics dels rics i dels pobres i dels blancs i dels negres. Però a l'hora de tocar tecles, Hallberg fa servir més dits  i proposa una orquestració més variada. La melodia de l'homosexualitat, els acords de la drogoaddicció i l'harmonia del crim enriqueixen la simfonia d'una manera que sobrepassa la seva antecessora. I la música de cambra es converteix en gran coral, on veus múltiples s'apliquen en condició d'igualtat a la interpretació de la partitura. Ciudad En Llamas s'acaba convertint en un gran fresc històric, en aquest cas dels anys 70, amb una ambició controlada i amb uns resultats més que satisfactoris. Els personatges se'ns mostren amb una identitat definida, un assassinat es presenta com el punt de fuga des d'on es despleguen les diferents individualitats i la versemblança de les situacions ens acosta la ferum de les clavegueres i ens fa sentir el tremolor de cames d'una passejada pel cantó salvatge de la vida. Tot plegat, a ritme i amb estètica de punk, és a dir, amb ganes de trencar motllos i onejar la bandera de la simplificació enfront del corsé de la sofisticació. Hallberg no pretén ser un estilista perquè la Nova York dels 70 demana esperit anarquista i ànim rebel. I com que una imatge val més que mil paraules, Hallberg s'erigeix en mestre del símil, de la comparació i de la metàfora, i allà on no arriba amb la poesia i la lírica per descriure una ciutat i unes actituds terrenals, ens delecta amb un magisteri extraordinari amb l'analogia. Com que també té pretensió de ser novel-la del seu temps (del temps en que ha estat creada), Hallberg, a la manera tarantiniana, inclou unes falques postmodernes en forma de còmic, de retalls de revista, de documental periodístic, en definitiva, d'afegits innecessaris però no inútils, amb la voluntat de, igual que fa parlar els seus personatges com novaiorquesos dels anys 70, parlar-nos com a lectors del segle XXI, un tête a tête còmplice i contemporani.
    Si haguéssim d'inventar conceptes, aquesta seria una novel-la crònica perquè té tant de ficció com d'investigació i estil periodístics. Hi ha qui preferirà dir-ne novel-la riu, hi ha qui es decantarà per anomenar-la novel-la coral i hi ha qui s'inclinarà pel terme novel-la realista. Sigui com sigui, una cosa està clara. En cap moment se'ns acudirà parlar de Ciudad en Llamas com d'una novel-la plasta i avorrida.


    Esteve [1 de juny de 2016]