dissabte, 16 de setembre de 2017

CONCURS MOTS ENCREUATS




Com ja sabeu, amb motiu de La Setmana del Llibre Català, vam fer un aparador a la llibreria, on us proposàvem fer uns mots encreuats relacionats amb el món editorial. 
















Si omplíeu correctament totes les caselles, participàveu en un concurs on el premi era un lot de llibres. 




Doncs bé, JA TENIM GUANYADOR!!!. 

Moltes felicitats a DANIEL ARNAU MONTERDE















Moltes gràcies a tothom per la vostra participació, entusiasme i complicitat!










Si voleu donar un cop d'ull a les respostes correctes, premeu aquí



dijous, 31 d’agost de 2017

LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ






Amb motiu de la Setmana del Llibre en Català, hem fet un aparador amb una representació de les editorials que editen en català. 



La nostra inconsciència ens ha portat a fer uns mots encreuats on surten algunes d'aquestes editorials. 
Si us animeu a fer-lo i ens el feu arribar correctament omplert, participareu en un sorteig d'un lot de llibres.
Consulteu les bases del concurs AQUÍ

Si us atreviu a fer els mots encreuats premeu AQUÍ

dimarts, 24 de gener de 2017

TULA SPRINGS de JAMES WILCOX

    Serà veritat que la principal aspiració humana acaba consistint en el just equilibri entre estimar i ser estimat? Si és així, els protagonistes de Tula Springs són una colla de desequilibrats i, per tant, de fracassats, insatisfets, infeliços i amargats. Bé, no ens posem tan prosaics i anem a pams.
    Qui és James Wilcox, l'autor de la novel·la que ens ocupa? Doncs ni punyetera idea, si no fos perquè apareix en la inclassificable classificació del canon occidental de Harold Bloom. Com a bon mapa de ruta, la tria que fa Bloom permet descobrir noms i cognoms de gent que d'altra manera ens passaria desapercebuda. Més desapercebuda, encara, si l'editor decideix prescindir del títol Baptistas Modernos, l'obra llistada per Bloom, i substituir-lo pel de Tula Springs, més propi de mini-sèrie de televisió, amb l'excusa de fer-hi encabir un relat i un article del mateix autor. Sigui com sigui, ens arriba una excel·lent novel·la i amb un aval de prestigi.
    Tula Springs, paradisíac (?) paratge de l'Amèrica profunda, podria ser perfectament feu de l'oficina electoral de Donald Trump. Personatges que malviuen de feines precàries i mal pagades, que es passen més temps a l'atur que treballant, ex-convictes que volen ser actors de Hollywood, bufets d'advocats de mala mort que subsisteixen de petites reclamacions i, en general, homes i dones sense esperances ni ambicions. Tenir un cotxe, mantenir una casa, reunir-se per discutir passatges bíblics, aquestes són totes les aspiracions existencials d'aquests perdedors. Totes? Bé, no, hi ha una cosa que tots els habitants  de Tula Springs persegueixen i que, malauradament, per més que allarguen el braç, els hi queda a un pam sense arribar a assolir-la: la felicitat. I ja se sap que felicitat vol dir amor. El malestar vital d'una vida trista i neuròtica queda encarnat en el principal protagonista, Mr. Pickens, submergit en l'avorriment d'una feina vulgar, capaç només de despertar de la seva abúlia quan li diagnostiquen un càncer terminal. Aquesta notícia, afegida a l'arribada d'un germà ex-presidiari i combinada amb les expectatives  d'algunes de les dones del poble, en la frontera tots plegats de veure com se'ls hi passa l'arròs, desencadenarà una sèrie de malentesos que despertaran de la letargia una comunitat tancada i sense esperança i alliberaran els seus habitants de la desolació i de l'aïllament. Wilcox demostra la seva destresa dirigint la novel·la cap l'humor. Partint d'un plantejament farcit de patetisme tràgic, Tula Springs ens encamina a través de situacions equívoques cap un patetisme còmic, tan còmic que en algun moment apunta cap el vodevil. La gradació d'aquest desplaçament de la tragèdia cap a la comèdia és un exercici mestre de mesura i equilibri, sense que en cap moment sembli que Wilcox forci les situacions o desvirtuï el tarannà dels personatges. Potser és en el desencadenant final, en la conclusió de la novel·la, on Wilcox dóna un pas de rosca excessiu i el desenllaç se li escapa de les mans per excés de bonhomia, per massa tonatge de final feliç. Aquella lleugeresa que ens ha anat acompanyant i que sense adonar-nos-en ens ha anat deixant un somriure involuntari es converteix, per culpa d'una excessiva cura en aconseguir la quadratura del cercle, en un decebedor encaix de peces que, per la seva naturalesa, no haurien d'acabar acoblant-se mai.
    Malgrat aquest final, Tula Springs és una esplèndida i desenfadada novel·la de situacions, retrat d'una Amèrica trista i dessolada, la mateixa l'any de publicació de la novel·la el 1983 que la d'hores d'ara, però que avui en dia ha acabat renunciant a la possibilitat de l'amor posant les seves esperances de futur en mans d'un trepa maldestre.

    Tula Springs. James Wilcox. Traducció de Damià Alou. Editorial Contra, 2016. 319 pàgines. 20,90 €

    Esteve [24 de gener de 2017]


dissabte, 22 d’octubre de 2016

FAS 6 ANYS? TRIA UN LLIBRE


Has fet o faràs 6 anys durant aquest 2016? 

Doncs rebràs a casa una targeta que et convidarà a anar a la llibreria que vulguis, per exemple La Llar del Llibre, i allà bescanviar aquesta targeta pel llibre que més t'agradi, per un import de fins a 13 euros.

D'aquesta manera podràs començar a crear la teva pròpia biblioteca personal!

Tenim un munt de llibres genials per a tu. T'esperem!!


dilluns, 17 d’octubre de 2016

LA SETENA FUNCIÓ DEL LLENGUATGE de LAURENT BINET/ LA SÉPTIMA FUNCIÓN DEL LENGUAJE de LAURENT BINET

    Quina llàstima! La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet és una novel·la exemplar sense cap mena de dubte. Exemplar perquè ocuparia un lloc destacat si un dia es fes una classificació de novel·les en que l'autor desaprofita de forma clamorosa els mitjans que té al seu abast. Poques vegades un escriptor que ha demostrat un estat de forma sublim en la seva anterior novel·la, com va ser el cas de Laurent Binet en l'aclamada Hhhh, un prodigi de ritme narratiu en que s'equilibraven de manera magistral el coneixement d'un episodi històric amb l'habilitat per plasmar-lo en clau novel·lesca, ha ensopegat sense atenuants en la seva següent novel·la per un excés d'ambició desmesurada com és el cas que ens ocupa. Potser es podria esmentar un paral·lelisme amb El Pèndol de Foucault d'Umberto Eco, un desgavell que vessava coneixements per tots cantons i que, malgrat aquest potencial, es convertia en una extravagància incomprensible i supèrflua. Demostració ambdós casos de que, com el cor i la raó, la novel·la té uns motius que l'ntel·lectualisme no entén.
    I això que el punt de partida és d'allò més engrescador. Roland Barthes, un dels semiòlegs més importants del segle XX, va morir atropellat a Paris tot just quan sortia d'un dinar amb el candidat a la presidència de la República Francesa, François Miterrand. Aquest fet històric serveix a Binet per desplegar tot l'arsenal de French Theory, és a dir, de teories postestructuralistes, de deconstrucció, de Derrida, de Foucault, de Kristeva, de Sollers i demés animals filosòfics francesos que van donar un tomb a la filosofia, escindint-la en dos grups antagònics, analítics i continentals. Suposadament, Barthes estava en possessió de la setena funció del llenguatge, una funció que havia esbossat el lingüista Roman Jakobson i que, pretesament, serviria per dominar l'art de l'argumentació i la retòrica i permetria un polític derrotar els seus adversaris en qualsevol debat. El complot està servit en forma de conspiració i Binet afina la ploma per apuntar cap a la novel·la de gènere, cap el polar, el policíac d'arrel francesa, amb dos herois: el comissari Bayard, assignat al cas, i Simon Herzog, un professor universitari que coneix els entrellats de la semiologia. I a partir d'aquí, le deluge, que diuen els francesos. Perquè tot plegat és un despropòsit que porta el lector a fer-s'hi mal. Un farciment innecessari de citacions filosòfiques, on els personatges parlen com si estiguessin recitant una tesi doctoral, on els estereotips arriben a ofendre la ignorància del lector (no la intel·ligència, perquè per ofendre aquesta caldria que Binet fes un esforç per fer-se entendre). Foucault parlant de biopoder mentre deixa que li mamin uns proxenetes, Kristeva com agent estrangera sotmesa a la loqualicitat  i les barrabassades de Philip Sollers, Derrida i Searle enfrontats com dos púgils de barriada, lògies ocultes, sacrificis rituals, dos agents búlgars que inevitablement recorden els Dupont de Tintín, i una astracanada final amb màfia napolitana per acabar-ho d'amanir.  Vaja, que acabes no tenint més remei que petar-te de riure per impotència. I jo diria que això no és bo ni desitjable. Sorprèn que Binet no s'hagi adonat del mal que li fa tot plegat a la novel·la, a no ser que hagi practicat allò de l'escriptura automàtica i ni s'hagi molestat en revisar el text un cop li van passar els efectes dels psicotròpics. En definitiva, que qui vulgui saber alguna cosa sobre French Theory, que furgui a la secció de filosofia, que qui vulgui una novel·la policíaca, que remeni a la secció de novel·la negra, que qui vulgui una novel·la intel·lectual, que llegeixi Proust, Joyce o Mann. La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet només pot endreçar-se a la secció de boutades, de despropòsits. I és tan estranya la seva naturalesa, que potser fins i tot pot arribar a inaugurar un gènere literari: el de l'esperpent intel·lectual.

La Setena Funció del Llenguatge, de Laurent Binet. Traducció de Josep Alemany. Edicions 1984, 476 pàgines,  21 €.
La Séptima Función del Lenguaje, de Laurent Binet. Traducción de Adolfo García Ortega. Editorial Seix Barral, 448 pàginas. 21 €.